VIURE SENSE PETROLI O AMB UN PETROLI MENYS PERJUDICIAL?

Com sabem, els productes derivats del petroli malgrat que són omnipresents i molt útils presenten diverses dificultats: d’una banda, l’escassetat futura de matèria prima pot comportar que el preu la faci prohibitiva per a moltes aplicacions, d’altra banda, el seu ús presenta problemes mediambientals.

Com a curiositat, recordem que John Webster va emprendre amb la seva família l’aventura de viure sense petroli. No és una tasca senzilla. A partir de l’experiència d’aquesta família Webster va fer un documental “Recipes for disaster” el tràiler del qual (disponible a youtube.com) enllacem.

A més, recentment La Vanguardia va dedicar un article a la qüestió: http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20110708/54182413402/vivir-sin-petroleo.html

Una part de la solució a aquesta dependència mundial, pot ser trobar materials – que, malgrat provenir del petroli – resultin menys perillosos per a l’ecosistema.

A la nostra obra TECNOLOGIA I SOCIETAT (http://www.tibidaboedicions.cat/) se’n parla d’aquests POLÍMERS BIODEGRADABLES.

Us oferim un fragment de l’article a continuació:

“S’anomenen polímers sintètics els polímers obtinguts industrialment a partir de substàncies extretes del petroli. La seva producció massiva va començar a la dècada dels quaranta i, des d’aleshores, donat el seu baix preu i els seus elevats nivells de producció, els utilitzem a grans ciutats per fabricar objectes que ens fan la vida més còmoda, d’aquí el terme anglès “commodity plastics”. També els usem per fabricar utensilis, peces per maquinària i objectes d’un ús molt específic, per exemple, les lents de contacte.

Tanmateix, l’ús dels materials plàstics també té inconvenients. Un és que després d’usar-los són difícils d’eliminar, generant una enorme quantitat de residus, tal i com mostra la taula. Així, quan els envasos construïts amb aquests materials s’abandonen a la natura, pel seu gran volum i els seus colors cridaners, provoquen un gran impacte ambiental. A les darreres dècades la societat ha pres consciència d’aquest greu problema ecològic i per solucionar-lo s’han proposat dues vies: Reciclatge i Ús de polímers sintètics biodegradables. Aquestes dues solucions no s’exclouen entre elles, un percentatge dels plàstics que utilitzem ha de ser recuperat per tornar a ser utilitzat, mentre que un altre percentatge és de difícil recuperació. En aquest segon cas, la solució adequada podria ser l’ús de polímers biodegradables.
(...)

S’anomenen polímers biodegradables aquells la degradació dels quals al medi ambient és conseqüència de l’acció dels éssers vius. Pràcticament tots els polímers naturals són biodegradables, ja que ”les macromolècules que són produïdes per la natura són també metabolitzables pels microorganismes que viuen al medi ambient”. Els microorganismes són capaços de distingir entre polímers naturals i sintètics? Realment sí, els polímers naturals porten milions d’anys a la Terra i els microorganismes han evolucionat durant aquest temps, adquirint la capacitat de metabolitzar-los. En canvi, els polímers sintètics existeixen des de fa poc més de seixanta anys, un període insignificant en l’evolució d’un ésser viu.

(...), el futur dels polímers biodegradables depèn de que s’aconsegueixi desenvolupar productes de baix cost que es puguin usar com material d’envasat, fins i tot si és per aplicacions molt concretes, per exemple en alimentació. Cal tenir en compte que en aquest camp el preu és un factor molt important i els polímers biodegradables segueixen sent més cars que els polímers sintètics de producció massiva.

Una de les vies més originals per obtenir un material biodegradable de baix cost, consisteix en agafar un polímer sintètic, per exemple polietilè, i addicionar-li una substància biodegradable (natural o sintètica) juntament amb d’altres additius. Un sistema comercialitzat a Estats Units usa partícules de blat disperses en una matriu de polietilè. Els microorganismes es mengen el blat, creant canals i forats que faciliten la disgregació del polietilè per efecte dels agents ambientals i els additius.”